Públic

Penso en mi mateixa com una construcció de ficcions. Agafo el meu mòbil i amb l’aplicació Snapchat començo a deixar que sigui la màquina qui tingui l’agència de construir noves identitats de mi mateixa. I veig com a poc a poc es van construint realitats falses i manipulades de mi mateixa. Ressonen dins meu les paraules de Sontag, que em diuen que una fotografia falsa, retocada o manipulada és una falsificació de la realitat.

Autoretrat, autorepresentació actes d’emmirallar-me, on construir-me, on mostrar-me, on inscriure’m en una realitat, en un temps, en un moment. Em poso davant de la càmera, i em venen al cap les paraules de Barthes “(…) cuando me siento observado por el objetivo, todo cambia: me construyo en el acto de “posar” me fabrico instantáneamente otro cuerpo, me transformo por adelantado en una imagen. Dicha transformación es activa: siento como la fotografía crea mi cuerpo o lo mortifica (…)” (1980, pag 37), paraules que ressonen dins meu amb força. Penso també en les escrites per Susan Sontag “la gent vol la imatge idealitzada: una fotografia de si mateixos fent la millor cara. Quan la càmera no els retorna una imatge més atractiva del que són en realitat, tenen la sensació que els ha renyat” (Sobre la fotografia, pag 102). M’aturo en la meva acció de fotografiar-me. Què estic buscant? Una imatge que sigui aprovada pels altres? Una que sigui aprovada per mi? Una autorepresentació del meu cos, que sigui una identificació de la meva identitat? Deixo la càmera rèflex a un costat i agafo el mòbil. Penso en les paraules de Fontcuberta, que em diuen que el realment important és el fet de fotografiar per després poder compartir-ho, que ja no importa la qualitat, ja que la massificació de fotografies ha banalitzat aquesta acció, on la fotografia ha deixat de representar el món, per passar a construir-lo en una pantalla.