Públic

Com sempre, el meu punt de partida és allò quotidià. El moviment construït per sons, per clarobscurs, que configuren una dansa estructuradora d’espais. Sons repetitius i oscil·lants del pas del temps; gestos reincidents i fluctuants de mans d’aquelles que ens han sostingut i ens han cuidat; olors, reflexos que floten ingràvids en els nostres records.
El so, que omple un espai
El so que ens acompanya

El so que activa un moviment, que acciona la vida… I des d’aquest punt de partida començo a construir quelcom que encara no té forma. So, presència, llums, espai, moviments…

La màquina va engranant dins la realitat, va trobant el seu espai dins del projecte, el va construint generant un context propi, un ecosistema on poder habitar, des d’on poder acomplir amb la seva finalitat vital, per allò que va ser pensada, des d’on poder créixer, expandir-se i transcendir-se a si mateixa.

La visió recurrent de l’engranatge, que permet el moviment de la baqueta, em porta a una imatge que no puc defugir, me la dicta el seu moviment, el seu so, el seu ritme: el concepte d’una filadora, que va desconstruint una tela, un teixit que ens atrapa i ens fixa. Imagino una desfiladora, que amb el seu gest mecànic i maldestre, ens allibera del que suposa la materialització de les imatges, que ens permet oblidar per aconseguir reescriure’ns en una memòria, que es construeix més per allò que oblidem i no queda arxivat, que per allò que mirem de preservar. Una filadora que esborra la nostra petjada, en un gest alliberador, i a la vegada que ens ofereix una experiència nova i única, no fixada en el temps, que s’activa amb la nostra presència.

En aquest enllaç es pot veure la instal·lació https://youtu.be/YTE3GhhSiwU