Vivim en una societat individualista, on ens anem tancant en nosaltres mateixos, moguts per necessitats egocèntriques, imposades per una societat de consum, on allò que no pot ser consumit, tendeix a ser banalitzat i categoritzat com inútil. Les relacions humanes han quedat incloses dins d’aquesta noció del que és vàlid i el que no, ubicant-se dins d’un espai de consum, convertint-se en un artefacte més de la societat de consum. Ens dirigim a una comunitat egòlatra i virtual, on es fracturen els lligams físics i relacionals, on les relacions que no compleixen aquests paràmetres, es traslladen a l’extraradi de la societat, passant a ser clandestines, esdevenint subversives.

Veïna, tens_sucre? Va néixer com un motor iniciador des d’on inaugurar nous lligams veïnals. És el resultat d’una sèrie d’accions situades dins del context de la meva llar, on a través de l’acció de picar a la porta de la veïna per demanar favors, he buscat transformar el nostre vincle, amb l’objectiu de posar en relleu el fet subversiu de les relacions veïnals. Accions que pretenen perdurar en el temps i en l’espai, afectant les persones que cohabiten amb mi (la meva parella i la nostra filla) i la veïna amb la qual compartim el replà, principal receptora de les accions.

En Veïna, tens_sucre? Vaig establir un marc de treball, una sèrie de negociacions amb el meu entorn, mobilitzant a les persones amb les quals cohabito, establint un compromís amb elles, per tal de garantir el bon funcionament del resultat. Per dur-ho a terme es va establir el grup de treball, el GABB (Grup d’Accions Bueno Bretones), que sota el respecte i amb una mirada transformadora, tenia el propòsit d’aconseguir portar a la pràctica aquest projecte. Del diàleg es van establir una llista d’accions, el motor principal, però no exclusiu ni excloent, d’aquest moviment iniciador de transformació.

Durant les setmanes que va durant el procés, vaig haver de modificar el guió, les estratègies, negociar de nou, arreglar dificultats tècniques, transitar malentesos, coordinar horaris, improvisar i aprofitar oportunitats. Acceptar errades i caigudes, saber-me aixecar per continuar el procés. Em vaig trobar amb la necessitat de sostenir la viabilitat del projecte, improvisant, creant estructures fractals i entròpiques, amb la finalitat que s’acabés generant una estructura orgànica, fluida, connectada necessàriament amb la vida i el present, cuidant el projecte perquè es mantingués viu, fins a assolir la categoria d’organisme independent i emancipat del marc imposat. Vaig prendre decisions, no tant estètiques com reguladores de tensions internes, produïdes per regles de joc autoimposades com a base del meu treball. Vaig situar-me en un procés performatiu, que ha transformat el meu context, i a les de les persones que vam formar part d’aquest projecte. Un gest inicialment controlat, que en el moment accionar-lo ja vaig intuir que es desconnectava de mi, on allò realment important, era allò que passava, i no allò que havia planificat amb tanta cura.

L’acció com la vida, l’art com allò que passa mentre vivim.

Pel que fa a la materialitat de l’obra, em vaig deixar endur per l’esdevenir, on l’atzar, el temps, la presència, el gest processual preguessin el control. La documentació com testimoni del procés, on la documentació només és circumstancial, representació d’allò que no es pot representar, una memòria fictícia des d’on posar en un futur el passat, i que ha d’esdevenir present, entenent-la com un procés narratiu i no expositiu.

Vaig emmarcar el procés de treball dins d’una performance social, on el propòsit fos, una reflexió de les interaccions quotidianes. La realitat com una ficció construïda per tots nosaltres, com una narració que es configura i s’expandeix dins del marc de la nostra pròpia quotidianitat.

El context es va modificar, obrint-se cap a allò que vaig preveure, un enriquiment de les relacions veïnals i comunals. He construït un interstici des d’on establir relacions humanes diferents, on poder instal·lar l’intercanvi social com a relació vàlida i subversiva enfront del paradigma consumista actual. He intentat possibilitar un art on els retrobaments siguin el motor de creacions, on més que productora he sigut connectora d’esdeveniments.