Públic

La Natura sempre està allà, aliena a nosaltres, sempre fora del nostre abast, com un reflex de
quelcom ideal, de quelcom inexistent i fictici. Recordo les paraules de Timothy Morton, per ell
la natura és una imitació de l’original, que mai podrà esdevenir com igual. Morton em recorda
que la natura no és quelcom col·locat allà per a ser explotat pel nostre propi benefici. Em crea
consciència ecològica radical, una manera de veure i entendre la natura des d’un punt de vist de
xarxa fractal interconnectada, on tots estem connectats entre nosaltres i on qualsevol petita
alteració en el sistema ens afecta de forma irreversible. I em parla d’una connexió que va més
enllà de la matèria orgànica, que implica a tots els elements orgànics i inorgànics que podem
trobaren tota la matèria i l’antimatèria. I jo em quedo amb aquests conceptes: amb la idea que
allò que entenem per natura, no és més que una invenció humana, per satisfer la nostra
necessitat de posseir-la; on el que entenem per natura no és més que una còpia de l’original;
amb l’emergència de la xarxa i les seves implicacions (el fet de la interconnexió a escala global);
amb el record de què les pedres acaben alimentant-nos, ja que omplen de minerals la terra que
ens alimenta. I amb aquestes idees vaig teixint a poc a poc una Natura_Morta, que ha
d’esdevenir activadora de moviment, de transformació, que ha de posar la mirada en allò que
per banal i obvi, sembla que no calgui dir: nosaltres som natura, formem part de la xarxa que
imbrica la vida, la necessitat de posseir-la i dominar-la no fan més que destruir-la. Cal que
entenem la natura com un sistema de xarxes fractals i entròpic, cal que la mirem des de la mort
a la qual l’estem abocant, per poder deixar-la que visqui.
Hermam de Vries em recorda que la natura és entropia, que no s’atura.
I ho enllaço amb el concepte que la xarxa s’expandeix dins i fora de tots els éssers, desdibuixant
els límits corporals, a la vegada que tanca organismes per permetre la seva existència. Una
xarxa fractal, infinita i intima, que sembla caòtica, però basada en algoritmes repetitius, que
crea fraccions que encaixen entre si. L’entropia s’obre pas, permeten l’intercanvi d’informació,
de matèria, d’energia, permeten la mort i la vida. Una xarxa que sosté la vida, que facilita
l’enllaç dels elements químics, dels àtoms, de la matèria, de les reaccions químiques que són
font de vida i que configuren la realitat. I penso a crear uns retalls de realitats, que semblin
banals, però que com a part d’aquesta xarxa son part fonamental de la realitat.
I mentre treballo recordo les paraules que Paul Ardenne, diu quan es refereix l’artista
contextual quan s’enfronat al paisatge “el mismo se introduce en el paisaje fisicamente para
transformarlo, para modificarlo”. I com no pot ser d’una altra manera, si he d’intervenir en un
espai, no puc obviar que transformaré el seu context. I de sobte tot encaixa, el caos que m’ha
portat de forma intuïtiva a introduir-me dins de l’espai, era necessari per poder transformar-lo,
per poder intervenir, per poder resignificar l’entorn, i inevitablement a mi mateixa. I com en un
ritual on la vida és art i la vida no són més que petits rituals quotidians, que van teixint-se en la
xarxa de la qual no he parat de parlat en aquest treball, una xarxa que fractal on s’expandeix la
realitat, on la vida creix.
Natura_Morta. Intervencions en l’espai